ESPECIAL MIKE OLDFIELD

Ahir divendres a l'edició 84 de Hot Dance 80 vàrem fer un especial dedicat a M. Oldfield.

Un multiinstrumentista que va neixer a Reading , Regne Unit el 15 de Maig de 1953. Acaba de complir 60 anys

Discografía de Mike Oldfield.

• 1973 – Tubular Bells
• 1974 – Hergest Ridge
• 1975 – Ommadawn
• 1978 – Incantations
• 1979 – Platinum
• 1980 – QE2
• 1982 – Five Miles Out
• 1983 – Crises
• 1984 – Discovery
• 1987 – Islands
• 1989 – Earth Moving
• 1990 – Amarok
• 1991 – Heaven's Open
• 1992 – Tubular Bells II
• 1994 – The Songs of Distant Earth
• 1996 – Voyager
• 1998 – Tubular Bells III
• 1999 – Guitars
• 1999 – The Millennium Bell
• 2002 – Tr3s Lunas
• 2003 – Tubular Bells 2003
• 2005 – Light & Shade
• 2008 – Music Of The Spheres
•  
•  
•  Començaments [editar]
  
  El pare del músic, Raymond *Oldfield, va adquirir una guitarra quan servia en la Royal *Air *Force a Egipte durant la Segona Guerra Mundial. Mike recorda com el seu pare "solia tocar la guitarra cada *Nochebuena, cantant l'única cançó que sabia tocar, 'Danny *Boy'". Mike també va atribuir el fet que el seu interès per la música despertés tan aviat quan va veure al virtuós guitarrista *Bert *Weedon: "Li vaig veure en la tele quan tenia set anys i de seguida vaig convèncer al meu pare perquè em comprés la meva primera guitarra. De fet, crec que de no haver estat per *Bert mai hagués arribat a ser el principal en la meva vida".
  Els *Oldfield es van convertir en una família lligada a la música: el germà major de Mike, Terry *Oldfield, és un compositor de prestigi en el camp de la música per a documentals televisius, i té diversos àlbums al mercat; la seva germana, *Sally *Oldfield, va aconseguir un gran èxit a principis dels 80 amb el tema vocal *Mirrors, i en l'actualitat continua en actiu.
• 
  A l'edat de 10 anys, Mike ja componia peces instrumentals per a guitarra acústica. La guitarra era para ell més que un instrument, era una via de fuita d'una situació familiar que va ser empitjorant i apartant-ho del món exterior durant molt temps. Al llarg d'aquesta dècada, l'escena musical acústica havia gaudit de molt bona salut, a causa del ressorgiment de la cultura folklòrica britànica que va tenir lloc en les dècades anteriors. Va ser en un dels molts clubs dedicats a aquest moviment on el jove Mike va començar a adonar-se que el seu virtuosisme musical era del grat del públic.
  "Tenia dos instrumentals de 15 minuts cadascun, que tocava en els clubs de *folk locals en els quals anava repassant tots els estils", deia. "Fins i tot desafinava les cordes totalment i les doblegava sobre el masteler i feia tot tipus de coses. Quan em donaven vacances a l'escola, passava la setmana sencera practicant i tocant la guitarra". Va provar també amb la música elèctrica, tocant peces instrumentals de *The *Shadows en un grup *amateur.
  Quan Mike va complir 13 anys, la família *Oldfield es va traslladar a *Romford, *Essex. En 1967 va deixar l'escola i juntament amb la seva germana *Sally va formar *The *Sallyangie, un duo *folk-*hippie de veu i guitarra. Van signar per la companyia *Transatlantic, que els va editar l'àlbum "*Children *of *the *Sun" en 1968 i el *single *Two *Ships en 1969. Per aquesta època el toc de guitarra de Mike va anar fortament influït pel "*folk barroc" popularitzat per John *Renbourn, capdavanter de *Pentangle i *Bert *Jansch. Després d'un any, va arribar la fi de *Sallyangie.
  *The *Whole *World [editar]
  Mike es va aproximar en més profunditat a la música rock, formant un altre grup de curta vida anomenat *Barefeet, amb el seu germà Terry. Això li va conduir a treballar com a baixista en Kevin *Ayers & *The *Whole *World. Kevin *Ayers havia estat membre fundador de *Soft *Machine, però va abandonar el grup en 1968. A l'any següent van publicar l'àlbum *Joy *of a *Toy, que els va portar a fer una gira en 1970.
  Entre els membres de *The *Whole *World es trobava David *Bedford ocupant-se dels teclats. *Bedford, un compositor de formació clàssica, va entaular una bona amistat amb Mike, ajudant-li en la composició d'una primerenca versió del que seria el seu primer àlbum en solitari. Estant de gira amb *The *Whole *World, Mike va entrar en contacte amb *Centipede, una enorme orquestra de jazz dirigida per *Keith *Tippett. L'àmplia gamma d'instruments que disposaven va influir a Mike en el caràcter *multiinstrumentalista que més tard donaria a les seves pròpies composicions.
  Kevin *Ayers & *The *Whole *World van gravar dos àlbums, *Shooting *At *The *Moon i *Whatevershebringswesing, abans de dissoldre's a l'agost de 1971. Per llavors, Mike havia passat de ser a la baixa a ser el guitarrista principal de la banda, i els seus magistrals solos ja li havien donat una notable reputació.
  Entre 1971 i 1973 Mike va començar a ordenar les idees musicals que *bullían en el seu cap. Usant una gravadora de quatre pistes que li va prestar *Ayers, dues pistes en un sentit i les altres dues en l'altre, va descobrir que si cobria el capçal d'esborrat amb un trosset de cartró podia gravar en quatre pistes. D'aquesta forma podria començar a gravar les idees necessàries per realitzar el seu gran projecte: crear una simfonia, similar a les composicions de gran escala per a orquestra amb diferents moviments que es podien trobar en moltes obres de música clàssica, però utilitzant per a això instruments de tota índole, sobretot pertanyents al món del pop-rock. S'ha esmentat que la Cinquena Simfonia de Jean *Sibelius li va influir profundament aleshores.
  Amb la gravadora prestada es va ficar en el dormitori de la casa que compartia amb els altres membres del grup, i les idees per al seu nou treball van començar lentament a prendre forma. Ja ficat en feina, Mike es va decidir a tocar tots els instruments ell mateix, i va pensar que no li seria difícil amb el seu do natural per a la música el poder dominar gairebé qualsevol instrument; des del xilòfon al piano de cua, la guitarra clàssica, l'òrgan *Farfisa... Mentre encara treballava amb Kevin *Ayers, ajudava també en els enregistraments que es feien en els famosos estudis *Abbey *Road de Londres, on va tenir l'oportunitat de compartir algunes converses amb *The Beatles. Aviat va descobrir que l'estudi tenia un magatzem replet de tot tipus d'instruments, alguns dels quals pertanyien al quartet de Liverpool, així que les hi arreglava per arribar més primerenc i, mentre els altres usuaris de l'estudi arribaven, ell experimentava amb aquests instruments i incorporava nous sons i textures al seu projecte. Abstret en un treball que sabia anava a ser revolucionari, es va proposar plasmar en ell totes les profundes emocions que estava experimentant com a explorador d'un camp musical verge. L'obra que estava component seria, a més, un treball que es convertiria gradualment en el vehicle per descarregar les seves emocions més profundes, i amb les quals més li estava costant viure.
  Després de crear una primera maqueta, va començar a recórrer totes les discogràfiques tractant de convèncer a algú perquè recolzés el seu projecte. Per tota resposta va obtenir negatives de les discogràfiques, que argumentaven que allò "no era comercial" i que, si en algun cas arribava a editar-se, ningú ho compraria; òbviament, això li havia passat per posar la seva fe en aquella poc treballada maqueta. Després d'haver compost la hipnòtica introducció (la melodia més emblemàtica de la seva primera obra), seguiria acordant-se d'allò: si tan sol pogués gravar-ho, editar-ho i promocionar-ho!
  En solitari [editar]
  
  En l'estudi de *Newman i *Heyworth [editar]
   
• Un raig de llum il·luminaria el futur de *Oldfield. Quan Mike va deixar la banda de Kevin *Ayers definitivament, per guanyar-se la vida va treballar ocasionalment com a guitarrista de sessió. Un d'aquests treballs ho va portar en la banda d'acompanyament de la producció londinenca de *Hair, el "musical d'amor-rock tribal" per 5 £ la nit. També va tocar per un temps el baix en una banda comandada pel cantant de *soul Arthur Lewis. El grup anava a gravar a un estudi recentment inaugurat en una mansió de *Shipton-*on-*Cherwell, a 20 milles d'Oxford. Els estudis d'enregistrament *The *Manor van ser construïts aleshores per a Richard *Branson per Tom *Newman, assistit entre uns altres per Simon *Heyworth. El reunit en *The *Manor era un equip de bons amics, i també estaven allí les núvies d'alguns d'ells per atendre'ls, així com un cuiner, netejadores i jardiners. Com Mike va comentar més tard, "tots els problemes que sorgien els tractàvem com si anéssim una gran família".
  Tubular *Bells [editar]
• 
  El magnífic ambient que regnava en l'estudi i l'actitud de *Newman i *Heyworth van donar a Mike l'oportunitat de gravar una nova maqueta basada en els mateixos desenvolupaments instrumentals que ja manejava des de feia temps. A *Heyworth i *Newman els va encantar i va sorprendre el ventall d'idees de *Oldfield, i van emprendre una campanya de persuasió a *Branson perquè edités allò i els deixés l'estudi durant algun temps per gravar-ho. D'entrada semblava que aquell no era el moment apropiat; el projecte havia d'esperar una mica a l'arribada de Simon *Draper (que s'uniria a *Branson, posseïdor d'una cadena de tendes de discos) per crear una discogràfica pròpia. *Draper tenia un ampli coneixement musical, i quan va escoltar les idees de Mike, les va recolzar immediatament.
  Mike va continuar desenvolupant i refinant les seves idees, a les quals ara podia donar un nom: Tubular *Bells encara que en principi es barregessin noms com *Breakfast *in *Bed (Desdejuni en el llit) i *Opus *One (*Opus 1).
• 
  Gairebé s'havia esgotat la paciència de Mike *Oldfield quan *Draper li va oferir una setmana de temps d'estudi en *The *Manor. Una àmplia selecció d'instruments va ser portada a l'estudi, i va començar el treball. Durant aquesta setmana es va gravar una mica més de la primera part de l'àlbum, i la resta va emergir durant sessions repartides al llarg dels següents mesos. Des del principi Mike posava les facilitats que li donava la tecnologia de l'època al límit per fer els seus enregistraments; molt ràpid va començar a usar 16 pistes. Com s'anaven afegint a l'enregistrament més i més instruments, les sessions també van ser una prova per a la inventiva de *Newman i *Heyworth, que van barrejar allò tan bé com els va anar possible en un període limitat de temps. L'equip que disposava l'estudi no estava automatitzat, i tot el treball va ser fet manualment per Mike, ja que Simon *Heyworth i Tom *Newman ja usaven tots els dits que disposaven en la taula de barreges; això feia menys propera la relació entre productors i artista, però així i tot cadascun dels tres va aprendre moltes coses de les seves uns altres dos companys.
• 
  Durant les sessions, Mike va tocar més de 20 instruments i es van gravar aproximadament 2000 cintes de prova. La música va ser interpretada gairebé al complet per ell mateix, amb l'excepció de *Viv *Stanshall (veus), Jon *Field (flauta), Steve *Broughton (percussió) i *Mundy *Ellis (*veus")
•  Newman i Simon *Heyworth van rebre crèdit com *co-productors. Quan van acabar les sessions, *Branson es va portar les cintes de Tubular *Bells a la fira de la indústria musical, *MIDEM, a Cannes al gener de 1973. Un executiu de la companyia americana *Mercury *Records li va dir, "si li poses lletra t'ho va comprar per 20.000 $". Com ningú es mostrava interessat a respectar el concepte original, *Branson i *Draper van decidir editar l'àlbum ells mateixos en la seva nova discogràfica, Virgin *Records.
  Tubular *Bells va veure la llum el 25 de maig de 1973. Va sorgir d'un procés d'enregistrament i barreja al que hagués pogut cridar-se art en estat pur. Els crítics van fer el que van poder per definir-ho, però els aplaudiments van ser unànimes: el públic simplement va obrir el seu cor al nou artista i el seu magistral debut. La premsa britànica es va quedar perplexa. L'influent radio-DJ de la BBC John *Peel va escriure que aquell era "un disc que cobria genuïnament un nou i *inexplorado territori", amb música que "combina lògica amb sorpresa, sol amb pluja". "Una extensa obra, gairebé clàssica en la seva estructura i en la forma en com el tema està establert i destrament treballat", va dir el *Melody *Maker. Alguns entrevistadors fins i tot creien poder enumerar les influències de Mike : "La textura de Tubular *Bells recorda bastant a *Sibelius, *Vaughan Williams, Michel *Legrand i *The *Last *Night *of *the *Proms", va escriure el productor televisiu Tony *Palmer.
  Tubular *Bells sempre es recordarà com un moment en la història de la música rock que va captivar el cor i la imaginació de molta gent. Va ser també un punt de partida des del qual poder apreciar els molts canvis i descobriments fets per aquest creador que, a partir dels 19 anys, va ser creixent en maduresa. L'àlbum va entrar en les llistes del Regne Unit al juliol i aviat va arribar al primer lloc. Tubular *Bells va començar a vendre's massivament en tota Europa.
  Al juny de 1973, Tubular *Bells es va presentar en viu en el Queen Elizabeth *Hall de Londres. Per a aquesta ocasió, es van unir a Mike els guitarristes Mick Taylor (de *The Rolling Stones), Steve *Hillage (de Gong), *Fred *Frith (d'Henry *Cow) i *Ted *Speight. També van participar David *Bedford, Kevin *Ayers i Pierre *Moerlen, el percussionista de l'avantguardista banda de rock Gong, i que seria un dels noms fixos en la plantilla de músics de Mike durant molts anys. La resposta del públic va ser descrita per un periodista del *New Musical *Express així: "Tot el públic es va posar dempeus i va començar a demanar més. Això només va ser una d'aquestes rares i espontànies mostres d'agraïment".
  Tubular *Bells també es va editar als Estats Units, però allí tot estava succeint d'una forma més lenta. L'empenta necessària perquè les vendes del disc pugessin com l'escuma va venir quan el director de cinema William *Friedkin, animat per Richard *Branson, va decidir usar un extracte de 4 minuts en la pel·lícula de terror L'Exorcista. Mike no va ser consultat respecte a l'associació de la seva obra amb aquella pel·lícula, i més tard diria als periodistes que allò no li havia agradat del tot. En el Regne Unit, es va llançar un *single de Tubular *Bells amb una versió *remezclada de l'àlbum en versió "*cuadrofónica", un sistema que necessitava de quatre altaveus per al seu ple aprofitament. Per mostrar les meravelles d'aquell nou sistema, el Tubular *Bells *Quad incloïa una seqüència extra d'un avió que semblava moure's al voltant de l'oïdor, i que va ser gravat després de *The *Sailor's *Hornpipe.
  *Hergest *Ridge [editar]
  Mike *Oldfield havia somiat per molt temps amb el moment en què s'edités Tubular *Bells. Quan allò va ocórrer no va poder aguantar la pressió acumulada i, emocionalment exhaust pel procés d'enregistrament i les seves pròpies inseguretats davant la fama desorbitada que estava adquirint, es va retirar a la seva nova casa de *Herefordshire. Va ser allí on va començar a crear la seva nova obra, que més tard adoptaria el nom del proper pujol *Hergest *Ridge.
  Editat en el Regne Unit al setembre de 1974, igual que el seu predecessor, *Hergest *Ridge era un àlbum que contenia un únic tema musical, dividit en dos *suites per les exigències òbvies del format *LP. De nou gairebé tots els instruments van ser tocats pel propi Mike. L'efecte més comentat del disc va ser el que un crític va cridar "tempesta elèctrica", un segment de la cara B en el qual s'interpretaven simultàniament múltiples guitarres elèctriques distorsionades. Els altres músics que van contribuir a l'àlbum van ser *Sally *Oldfield i *Clodagh *Simmonds (veus), *June *Whiting i *Lindsay *Cooper (oboès) i *Ted *Hobart (trompeta). Per a Mike, la composició musical era una constant obra en progrés regida per lleis lògiques o emocionals, com si d'un quadre cubista es tractés. L'esquema simfònic usat en Tubular *Bells va ser continuat en una sèrie d'obres posteriors: *Hergest *Ridge, *Ommadawn, *Incantations, *Amarok...
  *Hergest *Ridge va saltar directament al número u de les llistes de vendes del Regne Unit, desbancant a Tubular *Bells, la qual cosa suposa encara avui dia un fet excepcional. Virgin *Records també ho va promocionar en televisió, encara que l'eslògan va haver de canviar-se per a aquest propòsit. L'anunci deia originalment que l'àlbum estava disponible en "Virgin (Verge) i altres immaculades tendes de discos", i va haver de ser modificat a causa de les possibles objeccions que pogués presentar l'Església catòlica. Encara que alguns crítics van veure *Hergest *Ridge com una obra inferior a Tubular *Bells, la majoria va donar el seu vistiplau. Un crític va dir que era "la música rock més quotidiana, amb una mica de simfonia clàssica", i un altre va escriure que era "una sèrie de becs emocionals fent explosió aquí i allà a través d'una *cosquilleante tranquil·litat". Avui dia l'àlbum ha creat al seu al voltant un cert halo de disc maleït, tal vegada per l'ombra allargada del seu predecessor, o per les circumstàncies personals del seu compositor en el moment del seu enregistrament. Fins i tot el propi *Oldfield ha fet diverses declaracions posant en dubte la seva qualitat, la qual cosa no té especial importància tenint en compte els constants canvis d'opinió que el músic experimenta sobre si mateix i sobre la seva obra.
  Al desembre de 1974 es van presentar en concert les versions orquestrals de Tubular *Bells i *Hergest *Ridge en el Royal Albert *Hall de Londres. El concert va ser organitzat per David *Bedford, que va dirigir a la Royal *Philharmonic *Orchestra amb solos de guitarra de Steve *Hillage. El mateix Mike tocaria la guitarra en la versió d'estudi de la primera composició, que va ser editada al gener de 1975 amb el nom de *The *Orchestral Tubular *Bells. L'escassa repercussió comercial de l'àlbum va portar a la companyia a estalviar-se la publicació de *The *Orchestral *Hergest *Ridge. Aquest mateix any, una mica més tard, es van presentar aquests mateixos arranjaments orquestrals en concerts a Glasgow i *Newcastle. A Escòcia, *Hillage va tocar les parts de guitarra amb la *Scottish *National *Orchestra, i el solista a la zona nord-est va ser Andy *Summers, el que més tard fos membre de The Police.
  El sentit de l'humor que sovint envoltava alguns fragments de les obres de *Oldfield va ser nota destacable en Don Alfonso, un *single que va ser editat al març de 1975; amb l'ajuda de Chris *Cutler (tambors), David *Bedford (veu) i Kevin *Ayers (Ampolles de vi), Mike explicava la història d'un còmic torero que treballava per *Oxo ("*Worked *for *Oxo").
  En una adreça ja una mica més seriosa, es va editar *Ommadawn al setembre de 1975. La seva tercera gran obra de rock simfònic instrumental, li havia portat nou mesos d'enregistrament. En *Ommadawn, Mike tocava uns 20 instruments que anaven des de les guitarres al piano de cua i l'espineta. L'àlbum incorporava música d'Àfrica i Irlanda per mitjà del grup de percussió africà *Jabula i la gaita irlandesa de *Paddy *Moloney, capdavantera de *The *Chieftains. Altres artistes col·laboradors van ser Terry i *Sally *Oldfield, els membres de la *Hereford *City *Band i el solista de flauta dolça Leslie *Penning. *Penning també va acompanyar a Mike en el *single nadalenc d'aquell any, una versió de la nadala tradicional *In *Dulci Jubilo que va aconseguir aconseguir la cambra posada en les llistes de vendes del Regne Unit. Des d'aquell moment i durant diversos anys, *Oldfield publicaria un *single nadalenc amb regularitat.
  *Ommadawn [editar]
  *Ommadawn va ser el tercer àlbum en solitari de Mike *Oldfield. Va aparèixer al mercat britànic a l'octubre de 1975, sent criticat i lloat per igual. Només el temps ha situat aquest treball entre els més madurs de l'etapa simfònica del músic de *Reading, i per dues raons: es denota en primer lloc l'elaborada producció de l'àlbum, amb les cuidades transicions sobre i entre melodies de la primera part de l'obra, en les quals *Oldfield reivindica a l'estudi d'enregistrament com un instrument musical més de les seves creacions; i en segon lloc, per la consolidació de la faceta *multiinstrumentista de *Oldfield, que en aquesta obra arribaria a utilitzar baix i guitarra acústica, *banjo, *bouzouki, *bodhrán, guitarra espanyola, baix i guitarra elèctrica, teclats, *glockenspiel, arpa, mandolina, percussions, piano, espineta, *steel *guitar, sintetitzadors i *bajosextos (guitarres de dotze cordes), a més de la seva pròpia veu. L'obra respira influències cèltiques i africanes, i encara que resultaria arriscat llevar mèrits als enormes esforços duts a terme per músics com Peter Gabriel, se li pot considerar un clar precedent de la trucada *World *Music. Com a curiositat, es pot destacar que l'obra original conté un tercer tall no especificat en la *carátula, una peça vocal composta per *Oldfield i William Murray anomenada *On *Horseback. Aquesta peça va aparèixer en un *single al desembre de 1985 com a cara B de *In *Dulci Jubilo, i és el propi Mike qui canta acompanyat d'un cor infantil.
  En definitiva Mike *Oldfield ja no era només objecte de fames passatgeres, i va ser admès dins de l'elit del rock del moment. Això s'observa en les col·laboracions de músics veterans que van començar a interessar-se.....